Han Solo: Una história d’Star Wars mos arriba i no han pasau ni seis meses del zaguer estreno de la saga que ya podem veyer que no s’han adormiu como una farnaca. A dos cintas per anyo (muera Marta, muera farta!) fa l’efecto que no le fan ascos a la produccion, i se’n dan traça pa fer cintas, que ya no dentraré a la qualidat, pero que son entretenidas, no sé si tiban prou de la corda pero, tot i que el seroll que venen fent ben de seguidors atravesaus que miravan d’emprenyar, contrário a esta zaguera produccion m’heva predisposau.
En verdat, m’entero hui, dia que viengo de mirar-me-la, qu’han teniu cámbios a la direccion. Bueno, el tema ye decidir si la morte d’Han Solo i, guarda si en yera de mal apanyar, tornar a l’heroe ixeriu de sempre, quasi per dencima dels jedis con poders, ha quedau ben zarrada con detalles i pasages de la suya vida que tot seguidor queriva conoixer. Els primers momentos son, pa qué negarlo! Una mica espallucers, ye el Han Solo de sempre? Suplle pa la lleyenda ixes primers momentos? Ye masa idealizau? Bueno, ixo ye una decisión personal, pero deixem els posiblles detalles pa no destripar la cinta.
El guion; el guion ye tal como els d’Star Wars de toda la vida, ya sabem de qué peu chafan! pero el trobo més esbatullau que a las produccions anteriors, quero dir, ye més aventura, no ye la mesma candonga de sempre. No ye el tema guerrero de Rogue One, ye més mafia i foscor, ye més taberna de Tatooine, menos apegaloso que ixa lleyaltat militar present a certas cintas pasadas.
Ye, ya sin dubdas, una cinta fecha a imagen d’ixe Han Solo rap que, curiosament mai está solenco, i que cumplle, llargament con ixo que s’asperava: Un primigénio Chewbacca prou salvage, un Lando jugaldriu, charretas i barboll, i la lleyenda del Falcon Milenário como montura del vaquero d’espagueti western de risalleta somarda que yera ixe Han Solo de Harrison Ford, que costa trobar a esta cinta pero que mostra, pal mio gusto un carreron mui cllaro i que deixa cerrau, escusero pa l’amor, pa far el personage del futuro.
Atro tema important de la saga ye l’humor, que s’espera perchon i salle manero. Ya el siento, pero no te puez foter de las lleis de la robotica d’Asimov, per mui de Disney que seigas! Ye ratau! Ye una de las partes que me fa ranzoniar, perque en verdat no ye una rastra acaramullada de cenyas i, si en fan son rebuenas, la veigo mui entretenida, pero més que més, hi veigo una continuidat entre un Solo idealista i soneador i un Solo descreiu que llevará requesta entre la rebelión futura.
El deixo ya, pensant que per moltas cintas que en faigan, sempre hi trobaré bella cosa de valor i, encara que el tempo pase, i la critica mosegue sin misericórdia como cullebra verenosa, Star Wars, La Guerra de las Estrelas, ye una fuina dels faraons.